Aquest vespre, pels volts de les 22.30 h, mentre acabava d'escriure un correu a amics i família, m'ha semblat que em marejava una mica i he hagut de deixar d'escriure. He apartat la vista de la pantalla de l'ordinador i l'he fixada en el llum de la tauleta de nit... Tot em donava voltes... Ha estat llavors quan m'he adonat que el fil elèctric no parava de moure's... Sí: la meva primera experiència sísmica xilena.
http://ssn.dgf.uchile.cl/
Me'n vaig a dormir...
Ostres, i avui tot just fa un any del terratrèmol... quina por, no?
ResponEliminaEspero que hagis pogut dormir, habitació nova, llit nou, sisme nou... quanta novetat!
M'imagino que tot i ser fort no ha tingut moltes conseqüències... parlo sense haver vist les notícies.
Que vagi bé!
Hola Monique!
ResponEliminaM'alegro que estiguis bé i que hagis trobat un piset ben boniquet! Que vagi molt bé la primera classe, eh? Els nervis del primer dia són ben xulos! Ja ens explicaràs! Aquí el trio lalalà va seguint atentament les teves aventures andines.
Molts i molts petons!
Eo,
ResponEliminaNosaltres quan vam estar a Nicaragua també vam "patir" un terratrèmol... sembla cosa de família...
Ah, i segueix fent entrades al bloc... que els seguidors anem en augment.
Una abraçada,
F