dissabte, 15 d’octubre de 2011

Concepción

Situada al costat nord del riu Biobío, aquesta ciutat es va convertir en un dels emplaçaments més meridionals de l'imperi espanyol. Pedro de Valdivia va fundar la ciutat original  una mica més al nord però, sitiada durant la guerra entre espanyols i maputxes, atacada per pirates anglesos i holandesos, posteriorment, i devastada per terratrèmols, finalment va acabar essent reconstruïda una mica més a la vora del riu.

Les fàbriques, les instal·lacions portuàries i les mines de carbó properes a la ciutat, l'han convertida en la segona ciutat més important de Xile, econòmicament parlant. Epicentre del terratèmol del febrer de 2011, encara es poden veure signes inequívocs de la força de la naturalesa: els carrers han estat totalment reconstruïts, però no així les voreres, cosa que t'obliga a no apartar la vista del terra, si no vols acabar amb els genolls pelats...

A principis del setanta, la ciutat va ser clau en el suport al president Salvador Allende i el partit de la Unidad Popular. De la Universitat de Concepción en va sorgir el MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionario).  A conseqüència d'això, va patir molt la repressió de la dictadura militar. I aquesta consciència social no ha desaparegut. A cinc mesos de les mobilitzacions estudiantils, la Universitat de Concepción continua "en toma" i totalment involucrada en l'esdevenir del conflicte: així és com vaig trobar el Campus Central d'aquesta universitat ara fa una setmana.

Aquest campus destaca pels seus jardins, que poden compartir tranquil·lament estudiants i habitants de Concepción, i per la seva forta activitat cultural al llarg de tot l'any. Voltant per allà hi van haver un parell de coses que em van cridar l'atenció: els murals extraordinaris pintats en molts dels murs de les instal·lacions educatives i la història d'un home, estudiant de farmàcia d'aquella universitat uns anys abans: Carlos Humberto Contreras Maluje.

"Soy Carlos Contreras Maluje, detenido por la DINA en el recinto de "La Firma". Me han torturado y me van a matar. Avísenle a mi mamá en Concepción. Vayan a la farmacia Maluje en Concepción y avisen que he sido torturado y muerto."


El día 3 de novembre de 1976, esgotat per la tortura i creient que no podria aguantar gaire més sense delatar els seus companys, en Carlos Contreras va fer un pacte amb els torturadors. Els va dir que sí, que estava disposat a col·laborar amb ells i a donar-los la informació que volien. Els va explicar que havia quedat amb uns companys de les Joventuts Comunistes a una hora i en un lloc determinats. Quan van arribar-hi, en Carlos Contreras es va llançar al mig del carrer i va ser atropellat per una micro. Malferit, va poder cridar demanant auxili i denunciant que els qui el perseguien eren de la DINA. Va demanar a la gent del seu voltant que avisessin la seva família a Concepción. Immediatament, els seus segrestadors el van introduir violentament dins d'un cotxe i van fugir. El cos de Carlos Contreras mai va ser trobat i avui encara és un més dels milers de detinguts desapareguts que té aquest país.

"Debo mi vida a Carlos Contreras Maluje. Su heroico sacrificio impidió que mi nombre se agregara a los buscados por la DINA, y con toda probabilidad, a los desaparecidos durante esos días aciagos. No somos pocos los que podemos afirmar lo mismo, sin temor a equivocarnos."


Han passat 36 anys i en Manuel continua recordant i explicant.

Les xifres impressionen, però les històries personals que hi ha al darrere, aquestes sí que no et deixen indiferent.







 





diumenge, 25 de setembre de 2011

Memorial Joan Alsina

En Joan Alsina era un capellà català, nascut a Castelló d'Empúries, que va arribar a Xile com a missioner el 30 de gener de 1968. Durant quatre anys va ser vicari de la Parroquia de San Antonio i, des de l'abril de 1970, va compaginar la seva labor parroquial amb la de funcionari a l'Hospital de San Antonio. Mai va deixar, però, de col·laborar a les poblacions (barris marginals) i allà hi va iniciar els Consultorios Populares, la primera pedra dels consultoris actuals. El 1972 es va traslladar a Santiago, per treballar a l'Hospital de San Juan de Dios.

Simpatitzant de la Unidad Popular i el govern d'Allende, els sectors més de dretes el van acusar de capellà amb idees socialistes revolucionàries.

El dimecres 19 de setembre de 1973 a les 13 h, va ser detingut i colpejat a l'hospital on treballava. El van dur a l'Instituto Barros Arana, lloc de detencions, i a les 22 h va ser afusellat pel soldat Nelson Bañados i llençat al Mapocho des del Puente Bulnes, on un memorial recorda la seva memòria, el seu llegat i el de moltes altres persones que vam morir a mans dels militars.

I en aquest racó de Santiago avui s'ha celebrat un acte de commemoració i record a càrrec dels responsables del Movimiento Obrero de Acción Católica. Al final de l'acte, s'han cantat les Coplas de Juan Alsina, com cada any quan finalitza la commemoració:

¿Quién es este que aparece
como mísero despojo
y que ha sido recogido
en las aguas del Mapocho?

¿Quién es este que aparece
con el tórax traspasado
la cabeza machucada
y el rostro desfigurado?

¿Quién es este que aparece
transportado en un camión
uno más entre mil muertos
uno más entre el montón?

Este es mi amigo Juan
profeta de nuestros tiempos
que recién viene llegando
del lugar de los tormentos.

[...]

Este es mi amigo Juan
hombre de gran corazón
que recién viene llegando
de la gran tribulación.

Este es mi amigo Juan,
por ello nadie se asombre,
que quiso ser solidario
con la causa de los pobres.

[...]








dijous, 22 de setembre de 2011

Els estudiants xilens recuperen els carrers

180.000 persones han tornat a sortir avui a manifestar-se massivament per Santiago i han deixat clar que el moviment estudiantil continua més viu que mai.








diumenge, 11 de setembre de 2011

11 de setembre

L'11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya, els catalans reivindiquem uns drets nacionals que se'ns han estat negant durant 300 anys. A Xile, aquest mateix dia, commemoren el terrible cop d'estat del 1973, que va sumir el poble xilè en un dels períodes més foscos de la seva història.

Aquest any no he viscut la Diada a Catalunya, ho he fet a través de la xarxa. Però he anat a l'Estadio Nacional de Santiago, on s'han fet diversos actes en record dels assassinats i els desapareguts durant aquell episodi macabre.

L'Estadio Nacional era ple de famílies que recordaven els seus morts i els seus desapareguts de manera tranquil·la, sense escarafalls, amb molt respecte i molta dignitat. I he tingut una sensació similar a la del dia que vaig veure per primera vegada la Moneda. Un calfred intens m'ha recorregut el cos. Són dos llocs emblemàtics de Santiago, pel que hi va succeir arran del cop d'estat i pel que representen en la memòria col·lectiva dels xilens. Dos espais inicialment concebuts per al foment de la convivència i el respecte, l'un en el camp de la política i l'altre en el de l'esport i la cultura, però que han acabat essent, en el record de molts xilens i xilenes, símbols de la cultura del terror i de la mort.

Hi ha hagut parlaments de diverses persones del món de la política (de les esquerres, és clar), la cultura, els moviments socials... S'han passat vídeos amb imatges de l'època i s'ha cantat, sobretot s'ha cantat.

En un moment determinat, han pujat a l'escenari cinc dones de l'Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos per cantar unes cançons. S'han presentat, primer una, després les altres: "Me llamo Graciela Espinosa, esposa de Camilo Rojas, desaparecido el 22 de octubre de 1973." I la gent del públic, tota alhora, responia "presente"...

Jorge Rosales - Presente
Camila Inostroza - Presente
Pablo Ibarra - Presente
Catalina Cañas - Presente

Se m'ha encongit el cor i se m'ha escapat una llàgrima... Ufffff! Però el moment més emotiu ha estat quan una de les dones ha baixat de l'escenari i, entre les espelmes enceses al terra, i amb una fotografia del seu fill desaparegut penjada al coll, ha començat a ballar una dansa molt personal, íntima i particular al davant d'uns quants ulls que no podíem deixar d'observar-la, emocionats... Se m'ha tornat a encongir el cor i m'he acostat una mica més a Xile...

Aquestes dues cançons, que ja formen part de la banda sonora de la meva estada a Xile, les trobo precioses.