diumenge, 25 de setembre de 2011

Memorial Joan Alsina

En Joan Alsina era un capellà català, nascut a Castelló d'Empúries, que va arribar a Xile com a missioner el 30 de gener de 1968. Durant quatre anys va ser vicari de la Parroquia de San Antonio i, des de l'abril de 1970, va compaginar la seva labor parroquial amb la de funcionari a l'Hospital de San Antonio. Mai va deixar, però, de col·laborar a les poblacions (barris marginals) i allà hi va iniciar els Consultorios Populares, la primera pedra dels consultoris actuals. El 1972 es va traslladar a Santiago, per treballar a l'Hospital de San Juan de Dios.

Simpatitzant de la Unidad Popular i el govern d'Allende, els sectors més de dretes el van acusar de capellà amb idees socialistes revolucionàries.

El dimecres 19 de setembre de 1973 a les 13 h, va ser detingut i colpejat a l'hospital on treballava. El van dur a l'Instituto Barros Arana, lloc de detencions, i a les 22 h va ser afusellat pel soldat Nelson Bañados i llençat al Mapocho des del Puente Bulnes, on un memorial recorda la seva memòria, el seu llegat i el de moltes altres persones que vam morir a mans dels militars.

I en aquest racó de Santiago avui s'ha celebrat un acte de commemoració i record a càrrec dels responsables del Movimiento Obrero de Acción Católica. Al final de l'acte, s'han cantat les Coplas de Juan Alsina, com cada any quan finalitza la commemoració:

¿Quién es este que aparece
como mísero despojo
y que ha sido recogido
en las aguas del Mapocho?

¿Quién es este que aparece
con el tórax traspasado
la cabeza machucada
y el rostro desfigurado?

¿Quién es este que aparece
transportado en un camión
uno más entre mil muertos
uno más entre el montón?

Este es mi amigo Juan
profeta de nuestros tiempos
que recién viene llegando
del lugar de los tormentos.

[...]

Este es mi amigo Juan
hombre de gran corazón
que recién viene llegando
de la gran tribulación.

Este es mi amigo Juan,
por ello nadie se asombre,
que quiso ser solidario
con la causa de los pobres.

[...]








dijous, 22 de setembre de 2011

Els estudiants xilens recuperen els carrers

180.000 persones han tornat a sortir avui a manifestar-se massivament per Santiago i han deixat clar que el moviment estudiantil continua més viu que mai.








diumenge, 11 de setembre de 2011

11 de setembre

L'11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya, els catalans reivindiquem uns drets nacionals que se'ns han estat negant durant 300 anys. A Xile, aquest mateix dia, commemoren el terrible cop d'estat del 1973, que va sumir el poble xilè en un dels períodes més foscos de la seva història.

Aquest any no he viscut la Diada a Catalunya, ho he fet a través de la xarxa. Però he anat a l'Estadio Nacional de Santiago, on s'han fet diversos actes en record dels assassinats i els desapareguts durant aquell episodi macabre.

L'Estadio Nacional era ple de famílies que recordaven els seus morts i els seus desapareguts de manera tranquil·la, sense escarafalls, amb molt respecte i molta dignitat. I he tingut una sensació similar a la del dia que vaig veure per primera vegada la Moneda. Un calfred intens m'ha recorregut el cos. Són dos llocs emblemàtics de Santiago, pel que hi va succeir arran del cop d'estat i pel que representen en la memòria col·lectiva dels xilens. Dos espais inicialment concebuts per al foment de la convivència i el respecte, l'un en el camp de la política i l'altre en el de l'esport i la cultura, però que han acabat essent, en el record de molts xilens i xilenes, símbols de la cultura del terror i de la mort.

Hi ha hagut parlaments de diverses persones del món de la política (de les esquerres, és clar), la cultura, els moviments socials... S'han passat vídeos amb imatges de l'època i s'ha cantat, sobretot s'ha cantat.

En un moment determinat, han pujat a l'escenari cinc dones de l'Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos per cantar unes cançons. S'han presentat, primer una, després les altres: "Me llamo Graciela Espinosa, esposa de Camilo Rojas, desaparecido el 22 de octubre de 1973." I la gent del públic, tota alhora, responia "presente"...

Jorge Rosales - Presente
Camila Inostroza - Presente
Pablo Ibarra - Presente
Catalina Cañas - Presente

Se m'ha encongit el cor i se m'ha escapat una llàgrima... Ufffff! Però el moment més emotiu ha estat quan una de les dones ha baixat de l'escenari i, entre les espelmes enceses al terra, i amb una fotografia del seu fill desaparegut penjada al coll, ha començat a ballar una dansa molt personal, íntima i particular al davant d'uns quants ulls que no podíem deixar d'observar-la, emocionats... Se m'ha tornat a encongir el cor i m'he acostat una mica més a Xile...

Aquestes dues cançons, que ja formen part de la banda sonora de la meva estada a Xile, les trobo precioses.