Posta de sol al Pacífic

No hi estic acostumada i, què voleu que us digui?, l'he trobada espectacular...

L'aigua glaçada del Pacífic

He passat aquest cap de setmana a Maitencillo, un poble de costa al nord de Viña del Mar i els meus peus han pogut comprovar que l'aigua del Pacífic és gelada...

I still haven't found but I'm looking for

Mentre estic escrivint uns quants correus que tenia pendents, m'acompanyen les cançons d'un dels millors grups de món mundial: U2. Sí, sí, ara mateix estan tocant a l'Estadio Nacional i, des de casa, els puc sentir perfectament. Quin regal, no? Finalment, puc dir que els he sentit en directe! Ja no quedaven entrades quan vaig saber que venien (tot just me'n vaig assabentar ahir...) :-(

Però el pla B no està gens malament...

The Clinic

Després d'uns quants dies d'inactivitat "bloquera" i d'haver suportat moltes crítiques per aquest fet (eh, Sil?), torno a la càrrega...

Ahir, ja ho sabeu, va ser el meu aniversari (merci a tots els que vau participar en el vídeo! Em va fer molta il·lusió!). Deprés d'haver llegit i contestat un munt de correus (uns quants he hagut de contestar-los avui al matí, el temps passa volant...), d'haver parlat amb uns quants de vosaltres per l'Skype ("quin gran invent!", digué ella, enemiga acèrrima de les noves tecnologies fins fa ben poc...), vaig sortir a celebrar els 40 amb dues persones amb qui he compartit l'últim mes de la meva vida... No deixa de ser curiós, eh?

La idea inicial era anar a algun punt alt del voltant de Santiago (a algun cerro), lluny de tota contaminació lumínica, per poder veure la lluna, que ahir era plena i, a més, es trobava molt a la vora de la terra, no? L'error va ser quedar al metro Bellas Artes, molt a la vora del Clinic, un bar genial.

Que si fem una cevesa i marxem..., que si mengem alguna cosa i ho acompanyem d'una altra cervesa i sortim a buscar un taxi...; que aquesta cervesa és boníssima i potser en podríem prendre una altra... Total, que la lluna va passar de llarg entre converses, en algun punt una mica transcendentals, en algun altre una mica nostàlgiques, i molts farts de riure entre un bascoxilè, una basca, una catalana... i gent del mateix local que, esporàdicament s'introduïa a la conversa... Xile ho té, això.

The Clinic és al carrer Monjitas, crec que al número 578 (no el recordo prou bé, el número, però), i s'hi arriba després de travessar un passadís llarguíssim ple de portades i notícies de tota mena del diari The Clinic, "periódico fundado hace 10 años por Patricio Fernández y otra gente que se fue por sus propios medios o fue despedida. Se trata de un medio enemigo acérrimo de las grandes empresas periodísticas chilenas (El Mercurio, Copesa, Condorito), aunque sus integrantes aceptamos de buena gana colaborar para ellas." Així es defineixen a la seva pàgina web: www.theclinic.cl

Bé, el lloc és molt agradable perquè, a banda d'uns espais interiors on també abunden parets plenes de portades àcides, iròniques i força sarcàstiques de notícies sobre els polítics del moment i de la història recent de Xile, també té un pati interior ple de taules, arbres i unes escales amb espelmetes, que habitualment no duen enlloc, però que ahir semblaven que et portaven a la lluna...

Ara, què voleu que us digui?, (i els que em coneixeu bé ja ho entendreu), el que més em va captivar d'aquest lloc van ser les parets del lavabos. El primer cop que hi vaig anar vaig recular a buscar la càmera de fotos. El segons cop, ja me la vaig emportar directament.

 

Espero que no us agafi mal de coll amb les que se m'han enganxat girades... Encara no domino ben bé la tècnica... (Síííílviaaaaa! Per què em queden girades aquí si a la carpeta on les he desades, al portàtil, jo les veig dretes? Grrrrr! )

Vaig de bòlit!

Ja estic situada de ple en el curs 2011 i tinc una feinada que no me l'acabo. A part dels cursos de llengua catalana (avui ja he tingut 15 alumnes a la Catòlica! Sílvia, no calen trucades...), he de preparar unes sessions de cultura que formen part d'un projecte semestral de la Universitat de Xile: (Des) encuentro de culturas en la Península Ibérica.

Es tracta d'un curs de formació general, coordinat per l'anterior lector de català, en el qual participem diversos representants de la península: un gallec, una basca, un andalús, una portuguesa i una servidora.

La meva sessió introductòria l'he titulada "Catalunya: la voluntad de ser" (en castellà, és clar), tot recordant Jaume Vicens Vives i el seu assaig Notícia de Catalunya. A veure què en sortirà... I en castellà, és clar...

De fet, els xilens, en general, no són gaire exigents amb el castellà dels nouvinguts, almenys amb el meu. Més d'un m'ha dit que "hablaba un castellano muy bonito".

Tot i la feina, alguna estona d'oci també me la permeto... Ahir no vaig poder resistir la temptació de veure el mar i vaig fer una excursió a Viña del Mar... Però, d'això, ja en parlaré un altre dia..., que demà començo les classes a la Universitat de Xile, on hi faig dos cursos durant aquest semestre, i no vull fer cara de son...

Pensant en la Mar i en Xevi

Quina va ser la meva sorpresa quan, un cop comprat un mòbil xilè nou (celular), em van dir que per carregar-lo havia d'anar a una farmàcia. De seguida vaig pensar en en Xevi i en la cara que faria si, de cop, entre capses de Gelocatil, ampolles de suero fisiològic i tubs de pomada Hemoal, hagués de carregar mòbils...

Hi ha cadenes de farmàcies que tenen noms que a mi em sonen francament malament: Farmacia Ahumada (penso en carns i peixos...) o Farmacia Cruz Verde (ara, en insecticida...). I el que totes tenen és un caixer automàtic a l'interior i un pàrquing immens a l'exterior. Previsors.

La que no vaig poder deixar de fotografiar l'altre dia, mentre corria pel centre, va ser una que utilitzava un reclam tot especial...

Sí, sí, això a Santiago encara és normal...

Ha començat el curs 2011

Aquesta setmana ha estat vertiginosa: reunions diverses, programes de les diferents universitats, inici del curs a la Catòlica... Arribo al dissabte exhausta... I, només de pensar en la setmana vinent, em deprimeixo: me les he de tornar a tenir amb el personal del Ministerio de Extranjería...

A la Catòlica, el dimecres hi vaig fer la meva primera classe de nivell A1 (Marc comú europeu de referència per a les llengües). Van aparèixer 5 alumnes dels 18 que n'hi ha de matriculats... "Els alumnes apareixen esglaonadament", em van explicar aquests aplicats alumnes que sí que van assistir a la primera classe. Presentació del curs, introducció a les primeres estructures: "Em dic Mònica, tu com et dius?", "Sóc de Catalunya, tu d'on ets?", "Visc al carrer José Domingo Cañas, tu on vius?"... Es diuen Pablo, Catalina, Sebastián, Javiera i Carlos. Tots són de Santiago, menys un que és de Concepción. I viuen a Ñuñoa, Providencia, Las Condes, Vitacura..., les comunes de la classe benestant. Aquest fet diferencial marca les relacions socials en aquesta ciutat.

Quan els vaig interrogar sobre què estaven estudiant, els motius que els havien empès a escollir català, què esperaven del curs, etc., les respostes van ser variades: a uns els agradava estudiar llengües; a un altre, la cultura catalana, i a una de les noies, li feia gràcia aprendre la llengua de la seva àvia paterna. A més, tots van coincidir en la intenció d'anar a estudiar algun postgrau o algun màster a Barcelona.

Al vespre, mentre sopava amb el César (un dels nois amb qui comparteixo pis), que està estudiant sociologia, i la seva polola (xicota), la Diane, que està estudiant economia, vaig contrastar informació. Ells estudien a la UChile, la universitat pública de Santiago. Tot i ser la pública, és una de les millors del país, juntament amb la Catòlica. Em van explicar que els alumnes que hi assisteixen becats pel govern han d'esforçar-se moltíssim cada semestre per no baixar el seu rendiment acadèmic, perquè, si no, perden la beca. I a Xile, estudiar a la universitat, encara que sigui la pública, és molt i molt car. I el sistema per optar a una beca és molt i molt complicat. Pràcticament "has de viure sota un pont" (paraules textuals de la Diane) perquè et considerin "digne" de sol·licitar-ne una, a banda de tenir un expedient acadèmic impecable. 

Ells mai aniran a prendre una cervesa amb els meus alumnes de la Catòlica. Ni tan sols, segurament, els companys de la facultat de la Diane la convidaran a cap festa: perquè el fet de no ser de família benestant és com una mena d'estigma entre els estudiants i, en una facultat com la d'economia, en què hi assiteixen filles i fills de ministres, aquest fet encara queda més accentuat.

Vaig a preparar-me alguna cosa per dinar.