dimecres, 27 d’abril de 2011

Isla Negra (II)

La Arena


Estas arenas de granito amarillo son privativas, insuperabes. (La arena blanca, la arena negra se adhiere a la piel, al vestido, son impalpables e intrusas.) Las arenas doradas de Isla Negra están hechas como pequeñísimos peñascos, como si procedieran de un planeta demolido, que ardió lejos, allá arriba, remoto y amarillo.

Todo el mundo cruza la ribera arenosa agachándose, y buscando, removiendo, tanto que alguien llamó a esta costa "la Isla de las Cosas Perdidas".

Las Plantas

Nadie conoce apenas, o todos desconocen en vilo, estas plantas hirsutas de la orilla. pregunté muchas veces, a éste y al otro, pero tuve evasivas respuestas de pescadores, campesinos o chiquillos. En verdad nadie sabe cómo se llama el pellejo de uno, la piel de la oreja: no tiene nombre el cutis que te rodea el ombligo: y estas vegetaciones castigadas por el viento salobre son la piel y el pellejo del territorio marino.

Pablo Neruda, Una casa en la arena












I l'endemà...




Isla Negra (I)

El Mar

El Océano Pacífico se salía del mapa. No había dónde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana.
[...]
El mar del sur! Adelante, descubridores! Balboas y Laperouses, Magallanes y Cookes, por aquí caballeros, no tropezar por este arrecife, no enredarse en el  sargazo, no jugar con la espuma!
[...]
Y siguen moviéndose la ola, el canto y el cuento, y la muerte! El viejo océano descubrió a carcajadas a sus descubridores. Sostuvo sobre su movimiento maoríes inconstantes, fijianos que se devoraban, samoas comedores de nenúfares, locos de Rapa Nui que construían estatuas, inocentes de Tahití, astutos de las islas, y luego vizcaínos, portugueses, extremeños con espadas, castellanos con cruces, ingleses con talegas, andaluces con guitarra, holandeses errantes. Y qué?
[...]
El mar los descubrió sin mirarlos siquiera, con su contacto frío los derribó y los anotó al pasar en su libro de agua.

                                                                        Pablo Neruda, Una casa en la arena







dimarts, 19 d’abril de 2011

Vine del norte

És una cançó preciosa que feia temps que no escoltava i que en César, el meu company de pis, em va va fer recordar aquest cap de setmana. L'Ismael Serrano és molt admirat a Santiago, i en César em va explicar que els seu discos han passat de germà en germà a partir que el més gran de tots (que ara és a Bristol fent un doctorat) va descobrir-lo.

Ja m'agradava la primera vegada que la vaig escoltar, fa força temps, però ara és com si les seves paraules tinguessin molt més significat: Xile, Santiago, carretear, los pacos, el pisco...


Quan em va fer escoltar Papa cuéntame otra vez, no vaig poder estar-me'n, i li vaig explicar a què es referia la cançó quan deia "...y como cantásteis Al vent": que si Raimon, que si la dictadura, que si la repressió, que si la persecució i la prohibició de la llengua catalana...



Total, que dissabte al matí, a José Domingo Cañas, Ñuñoa, Santiago de Xile, no sé quantes vegades va sonar Al vent a tot drap...


I, és clar, la cançó li recordava a Diarios de motocicleta...


Context en què sorgeix l'anècdota: després de tres setmanes de preparar un monogràfic de la Nova Cançó per a un curs de formació general a la Universitat de Chile. La propera cançó que li faré escoltar serà Ens en sortim, dels Manel.

diumenge, 10 d’abril de 2011

666 the number of the beast...

Viure a la vora de l'Estadio Nacional no sempre és una sort... Al llarg de tota la tarda les guitarres d'Iron Maiden m'han estat trepanant el cervell... I encara falta el concert...

Refugiem-nos un instant en la poesia...


VIII

Qué cosa irrita a los volcanes
que escupen fuego, frío y furia?

Por qué Cristóbal Colón
no pudo descubrir España?

Cuántas preguntas tiene un gato?

Las lágrimas que no se lloran
esperan en pequeños lagos?

O serán ríos invisibles
que corren hacia la tristeza?

                     Libro de las preguntas
                     Pablo Neruda

dijous, 7 d’abril de 2011

Villa Portales

Avui he rebut una carta del  Gobierno de Chile, Ministerio del Interior y Seguridad Pública, Subsecretaría del Interior, Departamento de Extranjería y Immigración, on m'informen que la meva "Solicitud de Residencia Temporaria ha sido acogida a trámite". Això vol dir que disposaré d'una targeta de permís de treball amb una vigència de quatre mesos (amb el pagament previ de 15.541 pesos, és clar).

Vaig arribar a Santiago el 18 de febrer i vaig enviar la documentació per fer els tràmits l'11 de març. I el 31 de març sortia la carta en què em comuniquen que ja tinc un Rut i que, per tant, ja em poden fer un contracte de veritat. He estat de sort. Les tres vegades que he anat al Departamento de Extranjería al llarg d'aquest temps, hi he coincidit amb gent del Perú i de Bolívia que hi han hagut de fer molts més viatges que no pas jo i, curiosament, sempre hi han estat molt més mal atesos que no pas jo...

I, pensant en el 18 de febrer, he recordat que vaig aterrar a Villa Portales, un barri popular de l'est de Santiago (a la comuna Estación Central), a casa de la Gabriela, on vaig estar a dispesa durant tres dies sense que la meva dispesera volgués cobrar-me res. La setmana vinent li trucaré per quedar per fer un te perquè ja he deixat passar massa dies...






La Gabriela em va explicar que la Unidad Vecinal Portales (Villa Portales), aquest conjunt de blocs d'habitatges, havia estat una obra emblemàtica de l'arquitectura moderna de Xile. Però és evident que ara es troba en franca decadència... Tot i això, i després que veïns, polítics, sociòlegs, urbanistes i arquitectes discutíssin molt sobre la viabilitat d'aquests edificis, aquests van respondre de manera exemplar als 8,5 graus del terratrèmol del 27 de febrer de 2010. Van patir alguns desperfectes, és clar, però que no van comprometre'n l'habitabilitat. Per tot aquest pòsit de coneixement estructural, arquitectònic i urbà que representa Villa Portales se l'hauria de considerar patrimoni de Santiago.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos

Una mena d'invitació a reflexionar sobre els atemptats contra la vida i la dignitat de les persones esdevinguts entre l'11 de setembre de 1973 i el 10 de març de 1990.


Entres en aquest espai a través de la Plaza de la Memoria, una esplanada immensa destinada a diverses activitats culturals. En un dels murs del voltant de la plaça hi ha els 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans escrits en coure (un dels símbols de Xile).

En el hall de l'entrada hi ha fotografies d'un munt de memorials: plaques commemoratives, escultures, noms de carrer, de sales d'institucions..., dedicats a les víctimes de la dictadura. Enmig de totes hi descobreixo la foto del memorial dedicat a Joan Alsina, el capellà de Castelló d'Empúries que va ser assassinat just després del cop d'estat, el 19 de setembre de 1973.

I, més endavant, entremig de molta informació, llegeixo el relat del soldat de 18 anys que el va assassinar:
"Salimos del Barros Arana en jeep.Mi capitán conducía y yo iba atrás con Juan. Juan iba esposado y muy pensativo. No me dijo ni una palabra durante el trayecto ni me dio ningún trabajo cuidarlo. Iba calladito nomás. Él sabía que lo íbamos a matar porque en el Barros Arana se lo habíamos comunicado. Al llegar al puente Bulnes, mi capitán frenó, y yo, como lo hacía con cada uno de los que fusilaba, me bajé, saqué a Juan del furgón y fui a vendarle los ojos, pero Juan me dijo: "Por favor no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón". Fue muy rápido. Recuerdo que levantó su mirada al cielo, hizo un gesto con las manos, las puso sobre su corazón y movió los labios como si estuviera rezando y dijo: "Padre, perdónalos..." Yo le disparé la ráfaga y cayó al tiro. Quería dispararle con la pistola pero lo hice con la metralleta para que fuera más rápido. El impacto fue tan fuerte que volteó su cuerpo y prácticamente cayó solo al Mapocho, yo tuve que darle un empujoncito nomás. Otros, a veces, caían al piso del puente y había que levantarlos y echarlos al río. Eran las diez de la noche y de este fusilamiento no me voy a olvidar nunca jamás".
Un dia d'aquests aniré a veure el lloc exacte del seu memorial. He d'esbrinar on és... Encara no conec prou bé aquesta immensa ciutat...

En els tres pisos que conformen el museu hi ha vitrines on s'exibeixen diversos informes de comissions de la veritat i de comissions per a la reparació i per a la reconciliació..., pantalles interactives que expliquen les mesures de reparació impulsades per la democràcia, vídeos dels diversos esdeveniments (d'abans, durant i després de la dictadura)...

Una de les parts que et deixa més impressionada és la dedicada al dolors dels nens. Hi ha cartes de nens que han presenciat com els seus pares són segrestats o de nens que han estat detinguts juntament amb els seus pares.

Bufff! M'he quedat ben trasbalsada...

És el llegat de la Michelle Bachelet al poble xilè.



divendres, 1 d’abril de 2011

Barrio Brasil

Casetes velles i "destartalades" (amb aquell encant decadent...), carrerons empredrats, placetes, alguna mansió art déco... Tot un luxe poder passar en pocs segons de la sorollosa i transitada Alameda  a aquests carrers mig adormits. I un te gelat en un cafè de la plaça Brasil.