Des d'avui al matí hi ha "toma" a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Xile... Casa Central també està "tomada" i la resta de les facultats estan debaten què fan...
La cita del Minimàlia no està malament del tot:
Educació és allò que queda quan s’oblida allò que es va aprendre a l’escola.
Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)
dilluns, 13 de juny del 2011
dijous, 9 de juny del 2011
Del "paro" a una possible "toma"
Pel que fa a la Universitat de Xile, aquestes dues últimes setmanes estan essent estranyes: els estudiants han cridat a "paro" (aturades) a les falcultats i mai saps si podràs fer la classe o no. A vegades, apareixen estudiants a classe i, altres vegades, no: només hi sóc jo, amb el "computador" i els "parlantes"... Avui he anat a la facultat, sabent que hi ha "paro", per si hi havia novetats i n'hi havia una: al migdia han entrat els "encapuchados" (una facció anarquista que sovint protagonitza actes contestaris), la qual cosa ha provocat que la majoria de professorat abandonés la facultat... Sempre solo arribar quan els "encapuchados" ja han marxat. Només queden els carres i els patis bruts i una olor molt forta i molt molesta de gasos lacrimògens...
Els estudiants estan acabant de decidir si del "paro" indefinit passen a la "toma". Passar a la "toma" vol dir fer-se amb la facultat i no deixar entrar ningú a l'edifici. Acabo de trobar-me un alumne i m'ha explicat que la situació s'ha radicalitzat bastant i que es tem que es passarà a "toma", però no només a la Facultat de Filosofia i Humanitats (on jo treballo), sinó a tot el campus Juan Gómez Milla (Ciències Socials, Art, Ciències, Comunicació i Imatge, Programa Acadèmic de Batxillerat...). La cosa no pinta bé i, amb totes les classes que s'han perdut, molt em temo que no acabarem el curs en les dates previstes i que s'allargarà alguna setmana... Quin pal!
Els estudiants volen canviar el funcionament del món de l'educació i hi tenen tot el dret: estudiar aquí és caríssim i només uns quants s'ho poden permetre. D'altra banda, el govern actual també està posant en perill el model d'universitat pública (que no és ben bé pública, perquè els aranzels són molt elevats, però tampoc privada en el sentit que l'entenem nosaltres) i els estudiants volen frenar aquest posicionament polític. Estan lluitant per una educació estatal laica i gratuïta, perquè s'adonen clarament que s'acosten reformes en l'educació, i han vist en discursos i declaracions dels polítics que tot plegat s'està regularitzant a través d'empreses externes a l'Estat.
Jo estic plenament d'acord amb ells i els dono tot el meu suport. Però jo, que ja em coneixeu, em poso malalta quan veig que anem perdent dies de classe, justament al final del semestre, i que no tinc ni idea de com i quan acabarà tot plegat... És tota una experiència... Penso que també aprenc a gestionar-me a mi mateixa amb aquest conflicte.
Els estudiants estan acabant de decidir si del "paro" indefinit passen a la "toma". Passar a la "toma" vol dir fer-se amb la facultat i no deixar entrar ningú a l'edifici. Acabo de trobar-me un alumne i m'ha explicat que la situació s'ha radicalitzat bastant i que es tem que es passarà a "toma", però no només a la Facultat de Filosofia i Humanitats (on jo treballo), sinó a tot el campus Juan Gómez Milla (Ciències Socials, Art, Ciències, Comunicació i Imatge, Programa Acadèmic de Batxillerat...). La cosa no pinta bé i, amb totes les classes que s'han perdut, molt em temo que no acabarem el curs en les dates previstes i que s'allargarà alguna setmana... Quin pal!
Els estudiants volen canviar el funcionament del món de l'educació i hi tenen tot el dret: estudiar aquí és caríssim i només uns quants s'ho poden permetre. D'altra banda, el govern actual també està posant en perill el model d'universitat pública (que no és ben bé pública, perquè els aranzels són molt elevats, però tampoc privada en el sentit que l'entenem nosaltres) i els estudiants volen frenar aquest posicionament polític. Estan lluitant per una educació estatal laica i gratuïta, perquè s'adonen clarament que s'acosten reformes en l'educació, i han vist en discursos i declaracions dels polítics que tot plegat s'està regularitzant a través d'empreses externes a l'Estat.
Jo estic plenament d'acord amb ells i els dono tot el meu suport. Però jo, que ja em coneixeu, em poso malalta quan veig que anem perdent dies de classe, justament al final del semestre, i que no tinc ni idea de com i quan acabarà tot plegat... És tota una experiència... Penso que també aprenc a gestionar-me a mi mateixa amb aquest conflicte.
Mentrestant, la Pontifícia Universitat Catòlica viu aliena a aquests moviments, és clar.
diumenge, 5 de juny del 2011
Barrio Yungay
El Barrio Yungay ha estat declarat monument històric de la capital xilena, cosa que ha fet que s'aturés l'enderroc de moltes de les cases centenàries de la zona, que ja no seran substituïdes per edificis de pisos corrents. Els inicis d'aquest barri es remunten a la independència del país: aquestes cases han resistit dos-cents anys d'història i de moviments sísmics... Algunes amb més dignitat que d'altres...
Entre el cel i la terra
"Tienes que aprender a seguir el movimiento de la tierra..., a sintonizar con su energía..."
Això és el que m'ha respost en César, el meu company de pis, quan li he explicat que aquest matí, després que un tremolor em despertés a les 6.25 h del matí, no he pogut tornar a agafar el son... El moviment ha durat de 35 a 40 segons, que s'han fet eterns... Ells, en canvi, ho viuen amb tanta naturalitat... A veure si m'hi acostumo...
En fi, que m'he llevat d'hora i he anat a la Biblioteca de Santiago a tafanejar una mica amb el meu amic Fabián. He agafat un parell de llibres: Mapocho, de Nona Fernández, i El revés del alma, de Carla Guelfenbein. A veure si m'enganxaran...
M'han cridat l'atenció els inodoros pensantes...
Al vespre he vist ploure per primera vegada des que sóc a Santiago. I continua plovent...
Això és el que m'ha respost en César, el meu company de pis, quan li he explicat que aquest matí, després que un tremolor em despertés a les 6.25 h del matí, no he pogut tornar a agafar el son... El moviment ha durat de 35 a 40 segons, que s'han fet eterns... Ells, en canvi, ho viuen amb tanta naturalitat... A veure si m'hi acostumo...
En fi, que m'he llevat d'hora i he anat a la Biblioteca de Santiago a tafanejar una mica amb el meu amic Fabián. He agafat un parell de llibres: Mapocho, de Nona Fernández, i El revés del alma, de Carla Guelfenbein. A veure si m'enganxaran...
M'han cridat l'atenció els inodoros pensantes...
Al vespre he vist ploure per primera vegada des que sóc a Santiago. I continua plovent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)