11 de setembre

L'11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya, els catalans reivindiquem uns drets nacionals que se'ns han estat negant durant 300 anys. A Xile, aquest mateix dia, commemoren el terrible cop d'estat del 1973, que va sumir el poble xilè en un dels períodes més foscos de la seva història.

Aquest any no he viscut la Diada a Catalunya, ho he fet a través de la xarxa. Però he anat a l'Estadio Nacional de Santiago, on s'han fet diversos actes en record dels assassinats i els desapareguts durant aquell episodi macabre.

L'Estadio Nacional era ple de famílies que recordaven els seus morts i els seus desapareguts de manera tranquil·la, sense escarafalls, amb molt respecte i molta dignitat. I he tingut una sensació similar a la del dia que vaig veure per primera vegada la Moneda. Un calfred intens m'ha recorregut el cos. Són dos llocs emblemàtics de Santiago, pel que hi va succeir arran del cop d'estat i pel que representen en la memòria col·lectiva dels xilens. Dos espais inicialment concebuts per al foment de la convivència i el respecte, l'un en el camp de la política i l'altre en el de l'esport i la cultura, però que han acabat essent, en el record de molts xilens i xilenes, símbols de la cultura del terror i de la mort.

Hi ha hagut parlaments de diverses persones del món de la política (de les esquerres, és clar), la cultura, els moviments socials... S'han passat vídeos amb imatges de l'època i s'ha cantat, sobretot s'ha cantat.

En un moment determinat, han pujat a l'escenari cinc dones de l'Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos per cantar unes cançons. S'han presentat, primer una, després les altres: "Me llamo Graciela Espinosa, esposa de Camilo Rojas, desaparecido el 22 de octubre de 1973." I la gent del públic, tota alhora, responia "presente"...

Jorge Rosales - Presente
Camila Inostroza - Presente
Pablo Ibarra - Presente
Catalina Cañas - Presente

Se m'ha encongit el cor i se m'ha escapat una llàgrima... Ufffff! Però el moment més emotiu ha estat quan una de les dones ha baixat de l'escenari i, entre les espelmes enceses al terra, i amb una fotografia del seu fill desaparegut penjada al coll, ha començat a ballar una dansa molt personal, íntima i particular al davant d'uns quants ulls que no podíem deixar d'observar-la, emocionats... Se m'ha tornat a encongir el cor i m'he acostat una mica més a Xile...

Aquestes dues cançons, que ja formen part de la banda sonora de la meva estada a Xile, les trobo precioses.