Museo de la Memoria y de los Derechos Humanos

Una mena d'invitació a reflexionar sobre els atemptats contra la vida i la dignitat de les persones esdevinguts entre l'11 de setembre de 1973 i el 10 de març de 1990.

Entres en aquest espai a través de la Plaza de la Memoria, una esplanada immensa destinada a diverses activitats culturals. En un dels murs del voltant de la plaça hi ha els 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans escrits en coure (un dels símbols de Xile).

En el hall de l'entrada hi ha fotografies d'un munt de memorials: plaques commemoratives, escultures, noms de carrer, de sales d'institucions..., dedicats a les víctimes de la dictadura. Enmig de totes hi descobreixo la foto del memorial dedicat a Joan Alsina, el capellà de Castelló d'Empúries que va ser assassinat just després del cop d'estat, el 19 de setembre de 1973.

I, més endavant, entremig de molta informació, llegeixo el relat del soldat de 18 anys que el va assassinar:

"Salimos del Barros Arana en jeep.Mi capitán conducía y yo iba atrás con Juan. Juan iba esposado y muy pensativo. No me dijo ni una palabra durante el trayecto ni me dio ningún trabajo cuidarlo. Iba calladito nomás. Él sabía que lo íbamos a matar porque en el Barros Arana se lo habíamos comunicado. Al llegar al puente Bulnes, mi capitán frenó, y yo, como lo hacía con cada uno de los que fusilaba, me bajé, saqué a Juan del furgón y fui a vendarle los ojos, pero Juan me dijo: "Por favor no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón". Fue muy rápido. Recuerdo que levantó su mirada al cielo, hizo un gesto con las manos, las puso sobre su corazón y movió los labios como si estuviera rezando y dijo: "Padre, perdónalos..." Yo le disparé la ráfaga y cayó al tiro. Quería dispararle con la pistola pero lo hice con la metralleta para que fuera más rápido. El impacto fue tan fuerte que volteó su cuerpo y prácticamente cayó solo al Mapocho, yo tuve que darle un empujoncito nomás. Otros, a veces, caían al piso del puente y había que levantarlos y echarlos al río. Eran las diez de la noche y de este fusilamiento no me voy a olvidar nunca jamás".

Un dia d'aquests aniré a veure el lloc exacte del seu memorial. He d'esbrinar on és... Encara no conec prou bé aquesta immensa ciutat...

En els tres pisos que conformen el museu hi ha vitrines on s'exibeixen diversos informes de comissions de la veritat i de comissions per a la reparació i per a la reconciliació..., pantalles interactives que expliquen les mesures de reparació impulsades per la democràcia, vídeos dels diversos esdeveniments (d'abans, durant i després de la dictadura)...

Una de les parts que et deixa més impressionada és la dedicada al dolors dels nens. Hi ha cartes de nens que han presenciat com els seus pares són segrestats o de nens que han estat detinguts juntament amb els seus pares.

Bufff! M'he quedat ben trasbalsada...

És el llegat de la Michelle Bachelet al poble xilè.